En una carta oberta adreçada als mitjans de comunicació, Monguilod relata que no el compensa haver de dependre d’altres persones per a fer qualsevol cosa, especialment de la seva esposa: “Sé que això no té solució i me l’estimo molt i no vull que perdi la salut cuidant-me”, relata.

Monguilod ha intentat buscar una sortida a través dels metges, que li han negat la mort. Tampoc va poder deixar constància que “moriria quan decidís” al testament de voluntats anticipades. “És un dret que hauria de figurar entre els drets fonamentals i ningú hauria d’intervenir en la voluntat d’una persona que vulgui deixar aquest món”, es lamenta.

La seva família viu la situació amb certa normalitat. Un dels seus fills, Marc Monguilod ha explicat  que després de diverses situacions familiars complexes, l’entorn acaba entenent que “la vida no té sentit sense una bona mort”. “Vas assumint aquesta actitud quan et trobes persones que estimes que han de patir i volen plegar de viure”, assegura.

Antoni Monguilod va començar a parlar de l’eutanàsia fa un parell d’anys, però no ha estat fins el darrer mig any quan el tema s’ha convertit en més habitual a les converses familiars. L’home tenia marcat en el calendari el casament d’una de les seves filles, el passat mes d’abril, i ha estat a partir d’aquesta data, quan la seva decisió ja ha pres un camí de no retorn.

Ara la família està en mans de l’equip del Programa d’Atenció Domiciliària i Equips de Suport (PADES), que acompanya el pacient en el tram final de la seva vida, una solució que no els convenç: “No és una eutanàsia i ens portarà a una situació que ningú sap quina serà”, es lamenta el fill.

Marc Monguilod explica que en l’actual context la mort del pare no està exempta de patiment i “ningú sap en quin moment serà” ni en quines “condicions físiques o psicològiques” arribarà l’home: “No se li podrà garantir un entorn segur i efectiu per marxar”, relata el fill d’Antoni Monguilod.