A finals del segle XIX l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria va realitzar una sèrie d’estudis sobre l’estat del Mar Mediterrani. Gairebé un segle més tard de la seva mort es va iniciar un projecte per tal de comparar els seus estudis amb la realitat actual. Aquest projecte es coneix amb el nom de Nixe III, en referència al nom del vaixell amb el qual l’arxiduc viatjava.

Un dels estudis que es troba emmarcat en el projecte és el de Luís Fernando Ruiz-Orejón (CEAB-CSIC) amb la seva tesi doctoral sobre la presència de plàstics al Mediterrani.  El seu estudi es basa en l’anàlisi dels plàstics presents al mar i els canvis socio-ecològics situats en dues escales diferents: una regional que es refereix al Mediterrani en general i una local que fa referència a la zona de les Illes Balears, on l’arxiduc va realitzar la majoria d’estudis. Malgrat que l’arxiduc no va observar plàstics al mar, els seus escrits serveixen de base per tal de dur a terme la investigació actual.

Ruiz-Orejón ha presentat els resultats preliminars del seu estudi en una conferència al CEAB estructurada en tres pilars: l’explicació del projecte Nixe III, una definició del concepte de plàstic i una exposició de les primeres dades obtingudes.

En comparativa amb anys anteriors, es pot observar com el paisatge del litoral mediterrani ha patit grans canvis i com afirma Ruiz-Orejón, “l’increment de plàstics a la superfície està anant en augment i sobretot al Mediterrani que és un mar semitancat i, per tant, la renovació de l’aigua és menor que en altres mars.” Així doncs, el Mar Mediterrani presenta una sèrie de característiques pròpies  i l’acumulació de micra-plàstics pot portar conseqüències per al funcionament dels ecosistemes presents al fons marí. Algunes d’aquestes poden ser l’acumulació de partícules naturals en els trossos de plàstics al mar i la posterior ingerència d’aquests per part de les espècies animals.

Un dels altres aspectes als quals es pot fer referència amb relació a l’estat del mar és el paper que juguen les institucions polítiques. Aquestes poden ser un instrument per tal de començar a controlar el problema però segons Ruiz-Orejón “encara és relativament nou als ulls de tots i estan començant a fer iniciatives però encara falta, sobretot en legislació, acoblar bé les intencions locals, regionals o estatals”. A més, tot i que l’estudi es basa en la cerca de dades i no en la cerca de solucions, l’autor de la tesi veu necessària una major conscienciació de la població respecte el tema i la reducció de l’excés de plàstic que es troba en molts productes.

Les primeres reflexions que s’han pogut extreure de l’estudi són la forta acumulació de plàstics que hi ha al Mar Mediterrani, la major acumulació d’aquests que es dóna a prop del litoral i la percepció d’una variabilitat de l’acumulació tant espacial com temporal. En relació amb l’última referència es continuen estudiant quins són els factors que poden influir en aquest fenomen, com per exemple el vent.

Text Anna Gibernau